• Font size:
  • Decrease
  • Reset
  • Increase

ÀGAPE

El NAS núm. 166 - desembre 2016 -

Per Toni Gimènez

Àgape és l’émor abnegat, l’estima desinteressada. Prové dels sopars que feien els primers cristians per estrènyer els llaços d’amistat que els unien.

La forma d’estima que ens fa estar més per als altres que per a nosaltres mateixos, sense demanar res a canvi. Sentir-se feliç perquè els altres se senten feliços, complaure’ls, fer-los sentir a gust. O sigui, sempre a punt (per als altres), com el vell principi dels escoltes, sense fer diferències d’edat ni de procedència ni d’estatus econòmic, cultural o social. Estimar acceptant les diferències de pensament dels altres, tasca prou difícil perquè tendim a unir-nos amb els que senten i pensen com nosaltres. L’amor de mare i pare acostuma a ser un amor que tendeix a l’àgape. Estimar sense demanar res a canvi, amb sacrifici (que vol dir fer sagrat l’altre abans que nosaltres), fins i tot sense esperar res com a compensa perquè entenem que això seria una mena de xantatge. Aquesta mena d’amor es té per convicció personal, fins i tot per talant personal, per tarannà propi. També es pot aprendre a ser així perquè aquesta manera de ser pot donar molt sentit a la nostra pròpia vida i també una resposta directa i fàctica a la pregunta: “Què he vingut a fer en aquesta vida?”. L’amor agàpic va estretament unit amb solidaritat, voluntariat i altruisme. Hi ha qui dedica una part del seu temps a treballar per a la comunitat o viatja a un país per ajudar a un col·lectiu de persones o realitza una tasca sense compensació material, tot en plegat tan sols pel fet de donar-se com a persona. Aquesta manera d’entendre l’amistat i l’amor és lloable i sort en tenim perquè contraresta la voràgine desmesurada d’un món desbocat centrat en l’ego personal de l’ésser humà.

ENLLAÇOS