• Font size:
  • Decrease
  • Reset
  • Increase

Ramon Comas mor als 95 anys

El que fou alcalde durant 16 anys, va ser una persona controvertida que va dirigir amb passió l’evolució de Cardedeu els primers anys de la Transició

30/08/2017 Redacció

174 mort ramon comas 1

Diumenge 30 de juliol, de matinada, va morir als 95 anys Ramon Comas i Duran, alcalde de Cardedeu per Convergència i Unió (CiU) durant 16 anys: des de les primeres eleccions democràtiques del 1979 fins al 1995. Dilluns a 2/4 de 5 de la tarda es va fer la cerimònia de comiat a l’església de Santa Maria i l’Ajuntament va posar les banderes a mig pal.

Havia estat tinent d’alcalde i regidor de l’Ajuntament franquista que estava presidit per Josep Mas Jordà i va guanyar les primeres eleccions de la Democràcia, per CiU el 1979. Reelegit, va ser alcalde fins en 1995, en què una coalició va donar l’alcaldia a Cristina Viader (PSC) i el va desbancar quedant a l’oposició. Discrepàncies amb el seu grup el van portar a fer una partit nou, el CAIS, “Cardedeu ara i sempre”, on van treure un regidor, que en els quatre anys del mandat es va anar tornat.

Ja apartat de la política, el 2000, es va poder dedicar a la pintura, una de les coses que més li agradaven i que el relaxava després de tants anys amb responsabilitat.

Persona autoritària es va sortir amb la seva en varis projectes, com aconseguir que l’antic convent dels Dominics fos l’Institut, va dotar les escoles de l’equip psicopedagògic, va posar l’estructura del complex esportiu, va donar suport total a la Televisió local, des de la seva creació i fins el final del seu govern, en què la va deixar dotada de local amb estudis tot i que va tenir disputes pel control de continguts. Va voler però no va aconseguir annexionar Vilalba a Cardedeu, que va quedar finalment en el municipi de La Roca. El conflicte amb la població jove per l’horari de tancament dels bars i la limitació d’ús de motocicletes al vespre li va explotar a les mans que va precipitar la pèrdua de les eleccions. Tot va passar quan una manifestació en contra de les ordenances, va ser fortament reprimida per la Guardia Civil, a la que ell havia cridar, i va acabar amb joves detinguts i algun ferit, era l’any 1994. Un altre punt conflictiu el va tenir amb la urbanització de la plaça Macià, a tocar de la seva propietat, que va augmentar el valor. Durant anys s’ha anomenat popularment “la plaça de l’alcalde”, que a més, té una escultura feta per ell, que de professió era manyà o serraller.

En una entrevista que El NAS li va fer el 2002 deia: “Jo no vaig anar a la guerra, tenia 14 anys, però m’hi va anar just. A casa érem gent d’esquerra, demòcrates nacionalistes. El meu germà gran escrivia als diaris, era corresponsal de “La Humanitat”.

“Semblava que s’acabaria tot amb la guerra europea, però no. Jo estudiava batxillerat a Granollers. El meu oncle Pujadas era manyà i jo, als 15 anys, vaig anar allà amb ell amb la intenció d’estudiar després. Però no vaig poder i vaig continuar de manyà. No vaig ni convalidar els cursos de batxillerat: tenia 6 assignatures i llavors n’hi havia 7”. M’hauria agradat ser arquitecte, però vaig fer les coses que m’agradaven, el món artístic: el teatre, col·laborava amb en Balvey, a qui li feia dibuixos que després em pagava.”

Va entrar en política d través de les Sardanes, sempre ha estat una persona catalanista, i en la seva llarga estada a l’Ajuntament ha promogut tot el que és Cardedeu i Catalunya.

“Quan es va poder, vaig muntar el partit de Convergència al poble. En Castells volia posar a en Viure de cap de llista, però jo no vaig voler i en Castells va deixar la política. Quan vaig guanyar les eleccions el vaig ratificar per Cap del Museu. Anys més tard, quan vaig perdre les eleccions, els que van venir, van fer una mena de Guguenhaim, on no hi ha les antiguitats del Balvey. Això em va emprenyar més que la política”.

“Particularment no podia deixar de ser nacionalista i amb la meva dona vam anar a algun míting d’ERC a Granollers, dubtava de fer-me d’ERC o Convergència. Els d’ERC es van discutir a l’escenari, en Barrera, en Benet... i vam veure que no tocava anar amb aquests. Els de Convergència em van fer més bona peça, coneixia a en Canal, de Granollers, i vaig convocar a coneguts de Cardedeu per a fer-ne un grup aquí. Érem 14, dos es van escapar i no van signar, però els altres sí, i en Gesa i jo ho portàvem. En Gesa coneixia molta gent i del primer ajuntament 4 regidors eren d’ell i 4 meus, vam renyir al cap de poc i ens vam aguantar per mantenir l’oposició. A les eleccions següents es van presentar a part, i no van sortir”.

“Aquí no hi havia mai ningú d’Unió. A les meves llistes tenia l’obligació de posar-ne, jo buscava gent útil però no en trobava. Vaig anar a buscar al Codinach, però no va voler barrejar les coses de política amb el negoci. Vaig haver de fer sempre la llista amb independents. Però la quarta vegada, Unió es va organitzar per entrar. Van anar als llocs 3,6, i 9, però sols en va entrar un. Va ser l’única vegada que vam fer el que marcava CiU, la resta de cops feia jo la llista amb la gent que tenia i para de comptar”.

“Mai em vaig avenir amb la televisió. Els hi vaig deixar el local, les reformes... no es poden queixar, però no hem estat mai amics, en Vila no es trobava bé amb mi”.

Aquestes coses poden ser una bona mostra del caràcter fort d’en Ramon Comas, que ha marcat tota una època.