• Font size:
  • Decrease
  • Reset
  • Increase

Badar

El NAS núm. 176 - novembre 2017 -

Per Toni Giménez

La infància és el gran moment de badar i no hauríem de perdre-ho a mesura que ens anem fent gras. Distreure’ns per qualsevol cosa que ens atrau, perdre l’atenció observant els detalls. Badar ens permet reflexionar alhora que mantenir-nos absents d’una situació que no ens interessa o que no ens agrada. De vegades fins i tot no en som conscients, és gairebé com un mecanisme automàtic de defensa, com els infants que s’adormen quan una situació els cansa o els avorreix. Badant passen millor les estones d’espera, també és un alliberament dels anys d’estudi quan les explicacions es fan feixugues i avorrides. Badar en certes trobades familiars, reunions de feina i festes en les que no acabem de sentir-nos a gust. Badar esdevé una mena d’alliberament, en especial per a les persones introvertides i tímides.

Per badar no cal res més que deixar volar la imaginació i/o distreure’s amb qualsevol element del nostre voltant, malgrat que això comporti, de vegades, que et considerin babau, tòtil, badoc o que et diguin que estàs a la Bàbia, que fas les coses a la babalà, que estàs a la lluna de València, que tens pardalets al cap o que ja és hora de què baixis dels núvols.

Potser, a la fi, es tracta de mantenir els peus a terra, però que el cap continuï als núvols perquè a terra els peus s’hi enganxen i et quedes estàtic. Badar tant com es pugui perquè les utopies i una gran part de les il·lusions de la vida sorgeixen en aquests moments. Noms rellevants de la ciència i de l’art van ser infants molt distrets que badaven a través de la finestra de l’escola perquè trobaven més interessant el que succeïa a fora que a dins de les aules i, essent així, curiosos per naturalesa, van esdevenir veritables científics i artistes. Aquesta és una bona reflexió que cal fer abans de renyar a un alumne/a o a un fill o filla per ser “distrets”, per ser badabadocs.

ENLLAÇOS