• Font size:
  • Decrease
  • Reset
  • Increase

Ve de lluny

 

Ve de lluny

Per Toni Giménez 

El NAS núm. 144 - desembre 2014 -

Canviar de jaqueta

En l’època de la reforma luterana, els partidaris de cada tendència es distingien dels altres per les jaquetes que duien. Com que el folre era d’un altre color, els partidaris de cada un dels bàndols les giraven de tant en tant, per despistar els contrincants o passar desapercebuts. «Canviar de jaqueta» va quedar com una expressió que definia un canvi oportunista d’opinió.

 

El NAS núm. 143 - novembre 2014 -

Net com una patena

La patena és el recipient on es posa l’hòstia durant la missa, entre l’oració del Parenostre i el moment de ser consumida. És un platet d’or o d’un altre metall preciós (habitualment daurat) que acostuma a estar sempre net i brillant. El fet de què s’hi dipositin les oblees fa que es tingui una cura molt especial en la seva neteja i d’aquí sorgeix l’expressió popular.

El NAS núm. 141  - setembre 2014 -

Ser una casa de barrets

A la plaça Reial de Barcelona un dels primers establiments que s’hi van obrir va ser un bordell dissimulat sota l’aspecte d’una botiga de venda de barrets. Tots els barrets costaven el mateix preu. Si el client pagava amb una moneda de major valor volia dir que podia pujar a l’entresòl perquè li tornessin “el canvi”. Amb tot, avui en dia, l’expressió “ser una casa de barrets” fa més aviat referència a ser un lloc on tothom fa el que vol.

El NAS núm. 142 - octubre 2014 -

Fer campana

Prové de l’època de les escoles parroquials que depenien del rector. Quan un alumne se saltava una classe o no anava a l’escola, el mossèn li imposava un càstig: l’infant havia de fer de campaner de l’església durant un dia o més, cosa que suposava un càstig dur perquè les campanes eren grosses i pesants, i per a un infant petit no era gens fàcil de moure-les. Curiosament, avui en dia, fer campana és un gaudi perquè no vas a classe.

El NAS núm. 140 - juliol 2014 -

Semblar el cul d’en Jaumet

Voltava per la ciutat de Barcelona un captaire anomenat Jaumet, un home amb capell enfonsat fins a les orelles, vestit de manera esparracada i que feia sonar un flabiol amb notes inharmòniques i discordants, tot ballant de manera sacsejada amb el seu cos. Del seu continuat bellugueig en va sortir l’expressió popular “semblar el cul d’en Jaumet”.

ENLLAÇOS