132 Olor a ciment

Olor a ciment

El NAS núm. 132 – novembre 2013 –

Per Quim Om

M’agrada escriure d’olors agradables, dels que ens donen ganes de viure, dels records olorosos…. Quan et fas gran, sembla estrany les olors que revius quan rememores la infantesa i la joventut.

Vaig néixer el dit “año de la victoria” a la ciutat de Vic quan el dictador deia ”Cautivo i desarmado el ejercito rojo…”. Per anar a l’escola de pàrvuls una monja passava per les cases a recollir els nens.

Hi havia poc cafè i car; preníem malta. Ens agradava entrar a casa d’un dels nens per l’olor de llet i cafè que feia a l’hora d’anar a escola. La recordo com una olor fantàstica que, encara ara quan hi penso, em venen ganes de prendre’n.

També recordo olors desagradables com la dels rius que hi passen que eren clavegueres obertes, on tot residu líquid i sòlid hi anava a parar. L’olor de pelleria i la boira eren endèmics a la ciutat. Eren altres temps.

Ara a la nostra Vila tenim un problema: l’olor de ciment. No es nota des del centre, però els que anem pels camins recentment arreglats amb materials reciclats d’origen desconegut, tenim el perill que se’ns petrifiquin els pulmons amb la pols finíssima que queda en suspensió, durant temps i temps, quan passen vehicles. Deien que s’arreglaria però…

Si volem anar fora de les rutes de la pols i agafem el cotxe passant pels camins de la pols, el més probable és que haguem de caminar fins al taller més proper perquè ens arreglin la roda o rodes punxades, a causa dels nombrosos claus que es troben en el material reciclat d’origen desconegut, que la Generalitat ha regalat a l’ajuntament ja que no sabien on fotre’l. És solucionable? S’hauran de rascar els camins i fer de nou?

Be the first to comment on "132 Olor a ciment"

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada