136 Nascut per tocar el piano

victor braojos DSC 198 1 f cedida

El NAS núm. 136 – març 2014 –

Nascut per tocar el piano

Víctor Braojos: “El secret per guanyar els premis ha estat adorar el que estava fent més que plantejar-me’ls com una competició”

Marta Costa

El cardedeuenc Víctor Braojos amb només 18 anys és pianista i compositor que ja ha rebut varis premis i en fa més de 12 que va començar la seva aventura musical. Actualment, ha acabat els estudis professionals de música i en aquesta entrevista ens obre les portes per mostrar-nos les seves experiències i inquietuds, els nous reptes i també per explicar-nos com ha viscut la major part de la seva vida amb el piano com el millor acompanyant.

Vas néixer l’any 1996 i amb només 18 anys, has aconseguit que et reconeguin com un pianista amb molt de talent. Amb quina edat vas començar a practicar l’art de la música?

Vaig començar a tocar el piano quan tenia 5 anys, però la veritat és que m’havia agradat des de sempre. Jo no me’n recordo perquè era molt petit, evidentment, però els meus pares sempre m’expliquen que la música de piano m’ajudava a dormir quan era un nadó.

I des de llavors, ja sabies que t’hi volies dedicar?

La veritat és que no. Vaig començar a tocar el piano perquè m’agradava molt la seva sonoritat i m’encantava fer música. Sempre he tingut molt clar que vull que la música sigui un company permanent a la meva vida però, de fet, fins fa tres o quatre anys volia dedicar-me a la medicina.

Que va pensar la gent que t’envoltava quan van veure que, des de tan petit tenies tan clar que et volies dedicar a la música?

Quan era petit tothom deia que tocava molt bé, i semblava que tenien assumit que la música acabaria sent un afegit important a la meva vida, però no crec que ningú pensés que, en comptes de ser un afegit important, es convertiria en la meva passió vital, potser tret del meu pare, que se n’adonava del molt que gaudia tocant i sempre em deia que, de gran, seria el que jo volgués però que “havia nascut per tocar el piano”.

Quina va ser la primera vegada que vas pujar en un escenari?

Des de ben petit m’ha agradat moltíssim tocar davant de gent i m’enriqueix molt quan faig música en directe. Des de sempre he intentat establir una mena de complicitat amb els que m’escolten, per passar-ho i fer-ho passar bé.

El primer cop que vaig pujar a un escenari, per donar un recital com a piano solista, va ser un moment molt especial que no oblidaré mai. Tenia 14 anys i va ser a la sala petita de l’Auditori de Granollers amb motiu d’un concert de Festa Major.

Si et pregunto per un sentiment en aquella ocasió, quin és el primer que et ve al cap?

Encara que m’encanta tocar davant de públic, t’he de reconèixer que, quan vaig sortir i vaig veure la sala petita de l’Auditori plena a vessar (al voltant de 300 persones), em vaig posar una mica nerviós. Vaig pensar “mare meva”, però aquesta sensació se’m va passar de seguida que vaig posar els dits a sobre del teclat .El que no oblidaré mai va ser la imatge de tot el públic de l’Auditori dret, aplaudint. Em van entrar ganes de plorar i vaig pensar: Jo vull dedicar-me a això!!! Moltíssimes gràcies a totes aquelles persones que, sense saber-ho, van ser tan decisives a l’hora de forjar el meu desig de ser pianista.


Hi ha alguna persona especial, en concret, que t’hagi ajudat a créixer com a pianista i arribar fins on ets ara?

Tots i cadascun dels professors que he tingut però amb una menció especial per Josep Mª Roger, pianista i director del conservatori de Granollers, qui va ser fonamental per fer-me entendre i gaudir de la música, més enllà de la seva interpretació, i per Jordi Masó, peça clau en el meu creixement professional.

Per descomptat, també han estat fonamentals tots els amics que sempre m’han donat el seu suport i els meus pares que en van fer estimar la música tant com l’estimo. Els hi estic molt agraït pel seu suport incondicional.

Els premis a la fundació Arts Musicals (2011), al concurs de joves intèrprets de piano de Barcelona (2010 i 2013) o el tercer premi al concurs de piano de Catalunya (2013) són alguns dels premis que has guanyat. T’ho esperaves?

La veritat és que no. Sempre m’he plantejat l’assistència a concursos des d’una perspectiva didàctica i, fins i tot lúdica. Fent cas a les recomanacions dels meus professors, quan he participat ha estat sempre per conèixer altres joves intèrprets i veure la dinàmica interna d’aquest tipus de proves. La seva consigna sempre ha estat “Gaudeix amb el que estàs tocant”.

Els jurats sempre m’han reconegut la capacitat de transmetre quelcom més que notes i ritmes amb les meves interpretacions, de manera que suposo que el secret per guanyar-los ha estat, precisament, adorar el que estava fent més que plantejar-me’ls com una competició.

Els contes del mar ha estat la teva primera aparició com a compositor. Com has viscut aquesta experiència?

Després del meu primer concert i del primer premi al concurs de piano de Barcelona, van venir alguns concerts més i, un dia, mentre estava assajant per un concert a l’auditori de la Garriga, vaig començar a tocar allò que em venia al cap. Portava una temporada una mica “fluixa” a nivell anímic i, evidentment, això va anar a parar al piano. Aquelles notes van ser el principi de la primera peça que vaig composar “Pluja de primavera”.

Vaig descobrir una nova via d’expressió i la vaig treballar fins acabar els meus “Contes del mar”. Un recull de peces íntimes i evocadores per a mi, a les que vaig voler donar un cert “aire mediterrani” dins del so típic de l’acoustic new age. El que no m’esperava de cap manera va ser el ressò que es va fer de tot plegat. Quasi per casualitat les meves composicions van arribar a Casa Beethoven, a Barcelona, i allà es van convertir en un projecte musical amb cara i ulls de la mà de professionals de la talla de David Casamitjana, que va actuar com a enginyer de so a la fase de gravació. La veritat és que estic encantat.

Sempre es diu que la por pot jugar-te males passades. Algun cop t’has sentit incapaç d’aconseguir allò que sempre havies somiat?

Sempre he pensat que la sort és, una mica, una actitud i que mai s’ha de deixar de somiar i de lluitar pels nostres somnis. Evidentment has de tenir una certa capacitat o facilitat natural i, sobre tot, treballar molt i molt per aconseguir allò que vols. Si la persegueixes, la sort acaba arribant… encara que he de reconèixer que, fins ara, he tingut molta sort (somriu).

Res no passa si no ho somiem abans, i la por no ens aporta res en aquest camí. Pots intentar coses i que no et surtin … però si no les intentes, segur que no sortiran.

Quin és el lloc més especial per tu i el que més t’agradaria per mostrar les teves composicions?

Tots els llocs i tots els públics són especials però, potser, posats a demanar m’agradaria molt tocar al Palau de la Música Catalana pel seu simbolisme, especialment tenint en compte que, actualment, estic treballant en un nou projecte compositiu que, entre altres coses, vol barrejar música i modernisme.

I és clar, més enllà de les nostres fronteres, a quin músic no li faria il•lusió tocar al Royal Albert Hall (Londres) al Metropolitan Opera (New York) o a la Golden Hall (Viena).

Sempre diuen que els somnis s’han de perseguir per aconseguir-los. Et veus amb 40 anys pujat damunt d’algun escenari dels més importants?

Tant de bo! però, pot ser una mica abans? (riu) Però, per què no? La il•lusió i la feina no faltaran. Les condicions com a pianista sembla que hi volen ser, encara que queda molt per treballar… només faltarà aquesta espurna de sort que, de vegades, ens acompanya!!
victor braojos DSC 0321 f cedida

 

Be the first to comment on "136 Nascut per tocar el piano"

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada