162 Sílvia, un plat d’il·lusió amarinat amb amabilitat i un toc de bon tracte

162 silvia M2533

Sílvia, un plat d’il·lusió amarinat amb amabilitat i un toc de bon tracte

Quan seus a la seva taula i degustes els seus plats, tastes en cadascun d’ells una mica de Sílvia Garcia Monell

Redacció

La Sílvia sempre té un somriure dibuixat als llavis. És dolça, quan et parla veus en ella una persona amable, atenta, que busca en la teva mirada un vist-i-plau. La coneixeu, segur, perquè va cuinar per a nosaltres des de Cuina Oberta durant 10 anys. Però no només. També ha estat implicada en la vida cardedeuenca, amb la seva gent i amb el que s’hi fa.

Ara està lluitant per aconseguir reconvertir el que havia estat Gelatoooh! en un restaurant petit, acollidor, íntim en què puguis menjar bé però que a més t’hi trobis molt a gust.

Com arribes a ser cuinera?

Jo vaig estudiar el que abans es deia “jardí d’infància” i després vaig continuar fins a mestra i durant 20 anys vaig estar treballant dins d’aquest món. Vaig estar a Barrufets, una llar d’infants a Granollers, amb nadons i amb infants fins a tres anys. M’ho vaig passar molt bé, m’encantava.

La meva altra passió és la cuina i un company cuiner em va dir que hi buscaven algú a Les Termes Victòria de La Garriga i aleshores els cap de setmana també vaig començar a treballar allà rentant plats. Era un hotelet petit i es feien esmorzars, dinars… M’agradava molt! Poc després em van proposar de quedar-me tota la setmana, així que vaig deixar Barrufets i de rentar plats per començar a la cuina fent una mica de tot. Al mateix temps, a poc a poc, vaig anar formant-me, m’apuntava a fer cursos especialitzats els caps de setmana i així vaig anar ascendint de càrrec dins de la cuina. Vaig aprendre molt.

I muntes Cuina Oberta

Va ser precisament a Les Termes Victòria que vaig veure tot el món que era el menjar per emportar i vaig pensar que a Cardedeu això no existia i em vaig decidir.

Al principi buscava un local al centre però sempre me’n recordaré del Sr. Ventura de l’Spar que hi havia abans a la cantonada Dr. Klein que em va dir que m’equivocava, que el futur era a l’Estalvi. I vaig anar cap allà, vaig parlar amb en Gascon, que tot just estava construint els blocs, i em va deixar triar el local que vaig voler, i jo vaig escollir el més petit. Amb 100 metres tenia més que suficient per posar la cuina i la botiga per atendre al públic. Això era l’any 2000.

I et va funcionar!

Sí, la gent va reaccionar molt bé. Això sí, obríem cada dia. Em va fer molta il·lusió, i vaig poder donar un cop de mà a la gent gran, persones que no podien cuinar, o sortir al carrer, o estaven malaltes… em trucaven i em deien “Sílvia, que no puc cuinar…” i els portava el dinar a casa. Sempre m’ha agradat estar pendent de la gent i m’adaptava a les seves necessitats: que no puc menjar amb sal, que… el que fos.

I amb els nens! Com que les pràctiques de mestra les havia fet a l’escola Corbella, arrel d’això, em van explicar que feien tallers de cuina pels alumnes i em van proposar de fer-los jo.

Ah! I combinar les teves passions!

Exacte, combinava la meva faceta de mestra i la de cuinera. Era amb alumnes de 8 anys, uf, vaig disfrutar moltíssim, fent tallers de còctels… i poc després totes les escoles s’hi van apuntar i anava passant per totes. Em divertia molt.

162 silvia M2537I traspasses Cuina Oberta…

Va ser el final d’una etapa. Portava 10 anys i tenia ganes d’afrontar nous reptes. I la cuina de l’escola Ginebró em van dir si hi volia anar a treballar i vaig estar tres anys fent menjars per 800 alumnes i 150 mestres. Vaig aprendre molt! Pensa que s’havien de servir esmorzars, berenars i dinars. La filosofia de l’escola era que tots els alumnes s’havien de quedar a dinar perquè en el menjador també s’educa i s’aprenen coses. Fins que l’escola va decidir canviar de sistema i va agafar un càtering. Jo sóc partidària de tenir la cuina a l’escola, així que vaig marxar perquè, a més, em van proposar d’anar a treballar a una cuina d’un restaurant, a Granollers, i com que tenia molta curiositat i ganes d’aprendre noves coses, doncs vaig canviar.

I com neix “Sílvia”?

Vaig estar, doncs, uns anys treballant a Granollers, després a Can Pau de Vilamajor i a Les Pungoles… però certament la meva il·lusió era tornar a tenir el meu propi negoci a Cardedeu.

Va sorgir la possibilitat d’agafar aquest local, on Gelatoooh! havia tancat. És petit però m’agrada així, i ara haig de convertir-lo en restaurant, on faig cuina casolana i de proximitat, creativa, encara que siguin els plats típics, que la gent tingui curiositat per “mira, allà fan unes croquetes…!” que siguin diferents. O per exemple els típics “gaspatxos” d’ara a l’estiu, els hi dono un toc especial, una escopinya, unes herbes… Hi ha gent que li agrada sorprendre’s i d’altre que prefereix més tradicional. Jo dono l’opció.

Quant temps fa que l’has obert?

Ara fa tres anys. Vaig començar en un moment molt dur. Vaig estar malalta, em van haver d’operar i em va obligar a posposar els meus projectes. Després els meus pares es van posar malament, la meva mare va morir…. Però ja està. Ara ja hi sóc tota i posant molta força i molta il·lusió. Tinc moltes ganes.

No s’assembla a Gelatooh! Li has donat un aire ben diferent…

Intento que sigui un local acollidor i adequant l’espai perquè sigui restaurant, perquè la gent es trobi més a gust, i intento que hi hagi més espai a baix perquè hi ha persones que tenen dificultat per pujar les escales a dalt.

El primer pis és com més íntim…

I tant. Es poden fer menjars per a grups tot i que haig de limitar-lo a 15 màxim 20 persones. Aquí s’han fet tallers, reunions polítiques, de treball… perquè és un lloc on quedes molt reservat, que pots parlar de feina tranquil i menjant molt a gust.

Què s’hi pot menjar?

Cada dia faig menú, de diumenge a diumenge, no tanco cap dia. De dilluns a divendres faig un menú cada dia diferent, que intento que sigui ampli, sense diferenciar entre primers i segons plats, sinó que dono a escollir entre 15 de diferents. Hi ha gent que demana un, d’altres demanen dos, pots escollir el que vulguis. I el cap de setmana igual. I a les nits, faig més de picar i compartir. Des d’uns calamars a l’andalusa fins uns farcellets de cua de bou amb reducció d’Oporto. Són plats de picar i que a la gent li agrada compartir i així provar coses diferents.

Vols dir coses… rares?

Jo no disfruto de la cuina experimental. Prefereixo fer plats més normals tot i que pugui introduir elements que després de tastar-los, m’hagin agradat perquè, com que considero que sóc una persona molt normal, si m’agrada a mi és fàcil que agradi a la gent.

Però que no vulgui fer gaire cuina experimental no vol dir que no doni un toc personal i molt meu a plats tradicionals i casolans. Al final el que jo vull és que la gent que vingui a menjar aquí trobi qualitat, es trobi molt a gust i surti molt contenta. Pot semblar molt tòpic però és cert. I a més, miro d’ajustar-me molt en el preu.

I què tal?

Quan la gent surt m’agrada preguntar-les que els ha semblat. I busco una resposta sincera, perquè si hi ha alguna cosa que no ha funcionat, vull saber-ho. Així que passo per les taules per preguntar si tot és correcte i els escolto, m’agrada que el client se senti molt a gust i que surti molt content. I em penso que ho aconsegueixo!

I els cambrers, també són clau…

Formem un equip i per a mi és molt important que els agradi la feina que fan. És a dir, valoro molt més que s’ho passin bé que no que siguin “Maitres” de restaurant d’alt nivell.

I vull que tots fem de tot. Per exemple, els meus cambrers també fan d’ajudants de cuina perquè així poden conèixer tot el que fem. Jo també rento plats, bellugo caixes i faig de tot, perquè vull transmetre que tots som un equip i que la feina que fem tots és important. És important el que renta plats perquè el plat arribi a la taula impecable, o el que neteja la campana perquè la cuina ha d’estar perfecte, el que serveix els plats, el que l’elabora… El resultat serà òptim si tots fem la feina bé. Som un equip.

És un restaurant per venir amb nens? Ja saps que a vegades és un públic que no els agrada provar coses noves…

Jo m’adapto al que em demana la gent. Si per exemple ve una família amb un nen de 3 anys i em demanen alguna cosa diferent del que surt a la carta, doncs m’agrada que el cambrer m’ho digui, surto jo a parlar i miro de trobar alguna cosa que els agradi: “Què us sembla si faig un pollastre arrebossat amb blat de moro, vaja, quicos?” I el nen accepta i prova una cosa una mica diferent. O també puc posar-los unes croquetes, però afegir-li una mica de verd i una mica d’espaguetis. I potser no es menja el verd, o potser el tasta perquè està al restaurant. Doncs jo contenta. No tinc cap problema. Si ho tinc i ho puc fer, ho faig.

Pels adults també ho fas de canviar coses?

Sí, ja sé que en altres restaurants et diuen “el menú és el que és” i si demanes un canvi no te’l permeten fer o te’l cobren a part. No som així. Jo si puc fer-ho, no tinc cap inconvenient en canviar les patates per l’escalivada, per exemple.

Quan en un restaurant no t’ho canvia a vegades passa perquè la persona no parla amb l’amo, sinó amb el cambrer que ja tanca la porta a cap possibilitat: “això és el que hi ha al menú i prou”. Per això per a mi és important que els meus treballadors abans de dir que·”no”, m’ho preguntin. Aleshores puc sortir a parlar i entendre’m amb les persones i mirar de trobar una proposta per a ells.

I has deixat de banda el tema de gelats?

Si toques masses tecles acabes per no fer tot bé. Tinc gelats però no estic especialitzada. Igual que els pastissos. Jo no sóc pastissera, però tenim pastissos casolans, que els faig jo. I a vegades no em surten perfectes d’aspecte, però estan molt bons. I la gent ho valora. Els tasten i els agraden. A vegades en tinc vuit pel matí i a la tarda ja no em queden, perquè són frescos, no els congelo i si s’acaben, doncs s’acaben i en torno a fer.

Pinta bé tot plegat… no?

Estic posant molta il·lusió i moltes ganes en què aquest projecte tiri endavant. Estem en tràmits burocràtics i espero poder-me’n sortir, ja et dic que no és fàcil. Però espero que tot vagi bé! Heu de venir i provar-ho.

——————————–
162 silvia logoSílvia Restaurant

C/ Teresa Oller, 15

08440 Cardedeu

Tel. 93 844 42 72

Mob. 609 309 978

info@restaurantsilvia.cat

www.restaurantsilvia.cat

Be the first to comment on "162 Sílvia, un plat d’il·lusió amarinat amb amabilitat i un toc de bon tracte"

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies