164 Irene Ferioli

164 entrevista Irene 1 f antoni blnche

El NAS núm. 164 – octubre 2016 –

Irene Ferioli

Artista Polifacètica

Antoni Blanché

Tinc la sort de viure en una casa on es valora molt l’art. Des de ben petita he palpat i valorat molt l’art en totes les seves vessants; els meus pares no són músics, però a casa sempre hem escoltat molta música i, gràcies a això, he desenvolupat la meva oïda. De fet, crec que és molt necessari que s’estimuli als nens des de ben petits en les diferents disciplines artístiques per què s’acabi traient tot el potencial que tenen a dins. El meu pare, a més, és dibuixant de còmic, i m’ha apropat les arts plàstiques, però no crec que això hagi influït en la meva decisió de dedicar-me a la il•lustració.

Vivia a Barcelona en un pis dels meus pares, però un editor gràfic italià es va interessar en les meves il·lustracions i m’he traslladat a Itàlia per fer realitat el meu somni.

Admiro del meu pare -i dels dibuixants de còmic en general- la desimboltura que tenen dibuixant i la seva agilitat creativa: són capaços de dibuixar molt bé i molt ràpid. Però la il•lustració i el còmic són dues disciplines força diferents: el còmic és més cinematogràfic, amb seqüències de vinyetes, accions concretes i diàlegs explícits; la il•lustració, en canvi, es relaciona més harmònicament amb el text formant un tot, potser és més poètica, més eurítmica. Sempre m’ha atret aquesta subtilesa dels il•lustradors on la base és la imatge i on la paraula i el llenguatge passen a un segon pla, de manera més simbòlica.

164 entrevista Irene 9 f antoni blancheVaig començar a estudiar Belles Arts però, quan feia segon, ho vaig deixar estar. Estava decebuda amb la carrera per què només es feia art modern i no es treballava la il•lustració fins al quart curs. D’això fa tres anys i des d’aleshores he a fer cursos i formació no reglada, compaginant-ho amb petits projectes tant de música com d’il•lustració que no em donen per viure. De moment, visc encara dels pares, però en un futur m’agradaria dedicar part del meu temps a fer classes, per guanyar diners, i part a la creació, per desenvolupar-me com a persona. Crec que és l’equilibri perfecte per ser feliç.

El més complicat i alhora el més gratificant de l’art és que el material ets tu mateixa amb les teves pors i els teus sentiments. En ser tan personal, les alegries són dobles, però les frustracions també i les crítiques et poden fer mal

El meu objectiu és fer un àlbum il•lustrat per adults. No m’agrada la il•lustració representativa als llibres infantils, crec que trenca una de les majors virtuts del nens: la imaginació dels nens. Cada nen hauria de poder imaginar-se com vulgui els personatges d’un conte i no com els ensenya una il•lustració. És per això que el meu àlbum il•lustrat serà per un públic madur, capaç d’entendre els missatges entre línies. Tot i això, no a un nen que no el llegís. Sóc del parer que no s’ha de subestimar als infants, sempre se’ls ha de donar una mica més del que creus que poden entendre, sinó no avançaran, no tindran curiositat.

Tot i això, en il•lustració no tot són projectes personals en què puguis posar molt criteri propi; sovint tenim encàrrecs que. És molt complicat viure de projectes propis i no depèn només de com de bo siguis: és una barreja de talent, saber-te moure i una mica de sort, en el sentit que ha de coincidir el teu estil amb el que li agradi al client. Per exemple, als hipsters els hi agrada molt el món de la il•lustració. El disseny gràfic està de moda, pel que hi ha força demanda. La sort que tenim a Catalunya és que hi ha de tot: hi ha moltíssima moguda cultural, tant d’arts plàstiques com de la resta disciplines; així que cadascú pot tenir el seu públic. A més, l’art, en és un llenguatge universal: no hi fronteres, el que faci pot agradar a qualsevol lloc del món.

El meu pare, Cèsar Ferioli, és dibuixant de còmics de per a Disney, especialitzat en Mickey Mouse, però el meu estil és diferent.

Ara bé, el teu públic no et vindrà a buscar, has d’anar tu a picar portes. En sóc conscient i mai tindré tanta energia com tinc ara i ho he d’aprofitar. Estic a l’edat de beure de tot arreu i no dir que no a res, sempre que em vingui de gust, sigui fidel a mi mateixa i senti que el que faig em representa.

AMB LA MÚSICA A LES VENES

164 entrevista Irene 4 f antoni blancheDesprés de fer la selectivitat, vaig anar de viatge a París amb una amiga i ens vam trobar un cantautor català, Joan Roura, tocant al carrer per guanyar-se la vida. Vam parlar amb ell i ens va explicar que tocava covers de cançons a diferents ciutats com Londres, Dubai o Paris per donar-se a conèixer fent el que més li agradava. Vam anar a sopar i, de matinada, passejant per Notre-Dame, em va demanar que cantés. Em va dir que cantava molt bé i que li agradaria cantar amb mi. Podem dir que és gràcies a ell que em vaig plantejar la música com una opció professional. Des d’aleshores és, una persona molt important per mi.

Normalment canto jazz i a les capitals europees se’n fa molt. Barcelona és la que més: hi ha molt bons músics i ve gent de tot arreu a tocar-hi, és difícil fer-t’hi un lloc si no aportes alguna cosa diferent.

Per això no tinc clar si dedicar-me al jazz. M’agraden molts estils de música diferents, des dels boleros fins al folk americà, passant per la música brasilera. Si continuo la meva trajectòria al món de la música, crec que acabaré fent una fusió d’estils.

Be the first to comment on "164 Irene Ferioli"

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada