169 Andreu Canet Català, un “biberó” a Cardedeu

169 lleva bibero M7538

El NAS núm. 169 – març 2017 –

Andreu Canet Català, un “biberó” a Cardedeu

Record d’un protagonista de la Guerra civil

Xavier Navarro

Andreu Canet és un dels fundadors de l’associació “La lleva del biberó-41” i ha dedicat molt de temps a reunir informació sobre la Guerra civil i el que van representar els “biberons” com els denomina, en la mateixa.

A casa seva , perfectament ordenat en àlbums i arxivadors hi guarda tot el que ha anat recollint durant anys.

L’associació

“De la meva lleva, la del 41 els qui vàrem sobreviure ens vam organitzar i fer una associació on mai vam pagar quota, diu. Hi ha també la del 40, però aquests no van arribar a organitzar-se, els vam convidar a venir i alguns participaven dels actes.”

Canet va obrint àlbums mentre parla. “Vaig ser cofundador de l’agrupació i delegat de Barcelona, i aquí tinc reportatges dels qui jo vaig organitzar. Aquí, al parc de la Ciutadella, hi havia l’alcalde Maragall i vam arribar a ser, segons els càlculs, amb famílies, unes 7.000 persones, però l’interessant és parlar de la guerra, no d’aquestes dades.” “Això sí, en Maragall va ajudar molt i la Núria Gisbert, no la de Gispert, aquesta era socialista, que era de l’ajuntament i qui s’encarregava d’ajudar-nos, també”

La majoria dels qui surten a les fotos, explica, són morts. Van fer una missa a Santa Maria del Mar i dinar al Born. També hi va venir un bisbe que era biberó i estava a Madrid…. També hi ha records d’una trobada a Hospitalet, on l’alcalde Corbacho els va ajudar força i va donar una placa

“La darrera trobada va se fa dos anys, el meu fill encara m’hi va portar. Som molt pocs, 8 o 10, no és que estiguin tots morts, però la situació física fa que pocs hi puguin anar….Sempre venen polítics, a la darrera, va venir, entre d’altres, en Romeva.”

Els dinars de les trobades sempre s’han fet en càtering a pavellons d’esports i en algunes poblacions els hi han fet un monument. Amb el temps se n’ha anat parlant. “Em van entrevistar diversos periodistes i vaig sortir a la tele, al programa “Les nostres coses”. M’ha entrevistat en Víctor Amela, un d’Alcoi, un altre de València… han vingut aquí, però també abans, quan vivia a Horta. En Cumí, Sílvia Bosc… i altres que no conec. Assumpta Montellà va convidar a dinar a tres biberons i va estar bé.

De Barcelona fa cinc anys que va venir a viure a Cardedeu, on també hi viu un fill. Abans vivia a Barcelona, a Horta. Va néixer l’any 20. Un 1 de desembre, pel que era dels petits de la lleva.

La crida de la lleva

L’incorporen l’any 38, ”ens tocava el 41 però degut a que necessitaven gent ens van cridar. Primer a la quinta del 40 però als tres mesos a nosaltres. Necessitaven molta gent per atacar per l’Ebre. Estava a casa i vam rebre un avís no sé si va ser per ràdio o premsa i amb l’amenaça ens vam incorporar com un ramat de bens” “No va haver un desplaçament acompanyats, ens vam anar incorporant, primer com control i després com soldats. I acte seguit, l’any 38, el dia de la Montserrat ens vam incorporar, el dia 27 d’abril”

Al principi no portaven ni uniforme, surten de Barcelona i van a diversos llocs de concentració, i al cap de 7 o 8 dies fan una reagrupació formant formant un Cos d’exercit, amb tres Divisions

L’Andreu té clar que va estar en el 18è Cos, 60 divisió 224 brigada,després hi havia companyies, seccions i esquadres.

El front de Llaida

El 22 de maig s’inicia la batalla de Balaguer, on s’hi troben. Dura 7 dies i moren 800 persones. D’ells alguns portaven dos bombes de mà i no tots fusell, eren carn de canó. “Em van nomenar caporal i donar un fusell txec. Alguns d’ells portaven la creu gamada, perquè deurien anar destinats a l’exercit alemany, però es van comprar aquí. La duien a la culata. El qui en portava més tenia 7 bales”.

“Lister i Modesto van criticar a José del Barrio, que era el Tinent Coronel del nostre Cos d’Exèrcit. No tenia res de militar i anava enviant tropa a l’estil rus” En els seus estudis posteriors Andreu Canet va trobar que Lister opinava que si tot el Cos hagués atacat de cop en lloc de per seccions s’hauria guanyat

A Camarassa hi ha tres nius de metralladora, ara és museu. Allà estaven els nacionals, que feien foc creuat. La meva companyia érem 150 homes i només en van tornar 42. Va ser una gran escabetxina! Diu.

La batalla de l’Ebre

“A la batalla de l’Ebre ja érem veterans, ja sabíem com buscar amagatalls i on ens havíem de posar, quan disparar i quan no. Acabada la de Balaguer ens van pujar a camions, , katiuskes que en dèiem, i ingènuament pensàvem que anàvem a Barcelona, però vam anar cap el Sud, cap a Tarragona i allà a Falset van venir per passar barques dalt dels camions però no sabíem perquè. Estàvem amagats sota avellaners prop de la cooperativa del vi esperant on aniríem.”

“De Falset se’ns va portar a La Torre de l’Espanyol i allà ens assabentem que els nostres han creuat l’Ebre el dia 25 i nosaltres érem la reserva. El dia 2 havíem de passar, però no ho fèiem per sorpresa com els altres, teníem la nostra aviació a sobre, però també la contrària i ho vam fer uns en barca i d’altres per una passarel·la feta de suros protegits des de l’aire.”

“Passem l’Ebre bé, a l’altra banda estem entre Flix i Ascó, anem seguint l’Ebre fins la desembocadura del Matarranya, on estan els nacionals. Pugem per la vall de Barrús sense creuar el Matarranya. Els nacionals estaven parapetats i els manava Queipo de Llano.” “Tinc els diaris dels Nacionals i dels Republicans parlant del mateix fet. Ells diuen que ens van copar, però no és cert. Anant per la vall algun nacional va disparar abans d’hora i el capità ens va fer pujar pel costat, per una muntanya empinada i amb pinassa” “Aixi va ser com arribem al sector de la Pobla de Masaluca i vam quedar-nos allà dalt d’on els nacionals van fugir. Vam tenir de canviar la postura de les trinxeres i canviar les pedres de lloc. Vam recollir els macutos d’ells, però nosaltres vam tenir també la meitat de la companyia de baixes entre ferits i morts, ho vam pagar car”

“La meva era la primera esquadra, sempre sortíem al davant i una vegada ens van enviar a fer un cop de ma. Hi havia una màquina que ens feia la guitza, en un niu de metralladores, i teníem d’anar cinc homes i jo, carregats de bombes, per eliminar-la. Vam sortir en quan es va fer fosc, creuant el Matarranya, que portava poca aigua. Deuríem fer soroll, perquè els nacionals van començar a cridar “por allí, por allí” i van començar a disparar. Vam veure que la cosa anava malament i retrocedim, però el nostre comandant ho havia preparat bé i des de les nostres trinxeres ens van cobrir i no ens va passar res

Allà varen tenir molts problemes de menjar i beure. Hi havia una bassa, de la que es van acabar l’aigua i van arribar a beure’s els orins. Tot tenia de venir de l’altra banda de l’Ebre, en mules. Les llenties que venien semblaven fang i ho van passar molt malament.

“Estem allà dalt fins el 7 de setembre, tot un mes, des del 2 d’agost. Van venir reforços i es van canviar moltes coses. S’havia prohibit la intervenció estrangera, els nostres Internacionals van marxar, però en Franco va continuar amb els seus italians i alemanys . Ens van portar a rellevar a unes Brigades Internacionals que estaven al sector d’Amposta”.

“Tornem a creuar l’Ebre per Mora, per un pont de fusta i arribem a Aldea, al costat d’Amposta. A mi, des del principi m’havien fet caporal, l’esquadra era de cinc i en arribar vaig substituir a un caporal belga i els meus homes als seus.”

“Va ser un paradís, un front bo. No hi havia el perill d’una emboscada, a vegades cantàvem junts amb els nacionals de l’altra banda. A mi sempre m’ha agradat la música i a vegades des de l’altra banda em demanaven els cantés una sarsuela. Però un dia un comandant ens va prohibir cantar amb l’enemic i ho vam tenir de deixar estar.”

El lloc tenia unes trinxeres molt ben fetes, dels Internacionals. Per aquella època, segueix l’Andreu, van fer un examen de “cabos” després d’uns cursets i vaig tenir la sorpresa de que Andreu Canet Català va ser ascendit a sergent. El Coronel va posar els galons de sergent sobre el de caporal. Acabada la guerra em van fer Consell de Guerra i em van destituir de sergent

A aquella part estem tres mesos, fins desembre el 38, en que pels volts de Nadal ens envien a Cubells, a Lleida. Aquí ve la desfeta i comença al drama meu.

Presoner

“Resulta que a Pobla de Masaluca la bassa de que bevíem ens va provocar tifus, però no ho sabíem. Els metges no ho van poder detenir, era més important estar pels ferits, braços i cames corrien més pressa. Ens van fer pujar a un carro de sanitaris fins a Cubells, jo estava molt dèbil”.

“Allà, al cap d’uns dies, eren molts els enemics que venien cap a la nostra posició i un oficial d’Estat Major em va posar una pistola als ronyons dient que defenguéssim la posició i va marxar de seguida corrent. En veure tot el que venia vaig dir que tots a marxar com podessin. Vaig perdre tota l’esquadra. Acabada la guerra els vaig buscar un a un i ens vam trobar. Érem com germans”

“Quedo només amb un, que també estava una mica fotudet. vam córrer i quedem sols, m’orientava pel poble, pel campanar, hi volíem arribar. Ell va cometre una heroïcitat fallida: duia una bomba antitanc i per la matinada sentim els tancs, que portaven darrera la infanteria, i sense dir-me res surt de les pedres darrera les que estàvem estirats, i comença a córrer cap a un tanc amb la bomba de ma, però va morir d’un tret i el tanc li va passar per sobre. En veure això vaig perdre el coneixement i quedo boca terrosa. Van passar els legionaris i tant “fieros” que deien que eren van ser macos. Van passar de llarg pensant que era mort, en despertar-me, vaig veure que ja no podia tornar enrere i vaig aixecar-me amb els braços en alt. Un legionari em va dir que no tingués por i em va abraçar, i el seu capità, en veure que era un nen em va donar 15 pessetes dient: “Te voy a llevar a un campo de concentración, y el dinero tuyo ya no vale nada”

“Em veien tant fotut que em va posar dos legionaris perquè m’acompanyessin a Cubells per tractar-me. Caminant pel bosc vam sentir un obús d’artilleria republicà, se sentia molt quan venia un. Un esbarzer va impedir que em tirés bé, i no em va tocar la metralla, però si l’onda expansiva que em va rebentar els timpans.”

Els hospitals

“D’allà em van portar a un hospital, a Estella, Navarra, on em van atendre bé, però el tifus avançava i em van donar per mort, amb ”parte de defunció”. Em van posar un crucifix al pit desprès que el capellà em donés l’estremanunció i deixessin uns canelobres als peus. Quan em vaig moure perquè notava un pes al pit, eren sales grans amb molts llits, van veure que no estava mort i em van posar el malnom de “El resucitado”. Em van curar del tifus, però el de la oïda no, per manca de quiròfans”. Ara el sr. Canet porta un aparell en una orella, i l’altre està inutilitzada.”

“Després a Pamplona i allà Pascual Ochoterena, recordo bé el nom, em va operar i vaig quedar millor. La ferida de la trepanació no es tancava i em van portar a Salamanca, tres mesos més d’hospital, i d’allà a l’Hospital Militar de Barcelona. Allà vaig passar pels tribunals i em van donar per inútil temporal, però tres anys més tard em van posar a Serveis Auxiliars, on ja em vaig llicenciar i no posar més l’uniforme.”

“A l’estar convalescent vaig estar al camp de concentració d’Estella i em fan Consell de guerra. Era un soterrani amb focus potents de cara ami i una bombeta de 40 al sostre. Tres persones, vaig calcular, darrera meu em deien mentires i motius per forçar-me a dir que era comunista, però jo era d’Acció Catòlica, volien que delatés a algú, però jo no coneixia a ningú. Em van degradar de sergent. I anys més tard em van tornar a reconèixer”

“No va ser fins el Govern de Suarez que comencen a preocupar-se per nosaltres, no per la tropa, per les graduacions.”

Ja llicenciat comença a treballar a una fàbrica d’estilogràfiques a Bigues. De petit, el seu pare era un operari, no va poder tenir estudis i la vocació tardana de saber història el va fer mirar moltes coses i papers. Al principi no el deixaven estar en l’Arxiu de la Corona d’Aragó, per no tenir títols, però un professor de català li va fer una carta amb la que el van permetre documentar-se i estudiar fons de l’Arxiu.

“A mi m’agradava el cant i vaig estar al Conservatori Municipal de Barcelona, estudiant cant, i debuto al Palau de la Música. No vaig tenir un mecenes, però vaig fer alguna gravació. L’empresa em permetia que em contractesin per comunions i bodes i un de famós que tenia molta feina em passava feines senzilles que em permetien un sobresou. L’Ave Maria de Shubert o el Panis angèlicus”

“Marco Redondo, el Plàcido Domingo de l’època, potser no tant, tenia una companyia de Zarzuela i em va agafar per fer-ne algunes, com Marina, que a vegades es considera òpera.

“He fet les meves memòries, que no he volgut publicar. que he donat als fills i netes, i pels besnéts les tinc per quan tinguin 8 anys”. M’ensenya uns paquetets amb el nom de cada besnét i l’anotació: pels 8 anys.

Be the first to comment on "169 Andreu Canet Català, un “biberó” a Cardedeu"

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada