169 Car Runner

Car Runner

El NAS núm. 169 – març 2017 –

Per Ferran Adelantado

L’altre dia vaig quedar amb un amic meu per prendre una cervesa. Jo m’havia entretingut xerrant amb un conegut i anava tard, caminava ràpid pel carrer Doctor Klein en direcció al centre. Era un divendres al vespre.

El meu amic ja m’esperava, assegut a la terrassa del bar. Ell viu en una casa molt bonica d’una urbanització força lletxa, a uns quants quilòmetres de Cardedeu. Hi ha d’anar a tot arreu en cotxe, fins i tot a comprar el pà. De tant li agafa el rampell, es posa les bambes i surt a córrer. És un runner. «Com s’està posat Cardedeu! —va dir, amb mala llet. Amb la tonteria aquesta de fer el centre peatonal, mira què passa. No es pot aparcar enlloc!» Jo me’l vaig mirar, divertit, sense prestar-li gaire atenció. Malgrat ser hivern, la temperatura era agradable. L’ambient era animat a la plaça Sant Corneli, nit de divendres, el cap de setmana arrencava. Grupets de gent a les terrasses dels bars, nens corrents a munt i avall, en bici, en patinet. Fins i tot, una nena deambulant amb un seeway com de joguina, ple de llumetes (quins aparells més espectaculars!). «I encara et diré una altra cosa…», el meu amic va brandar el dit. Mentre deia la cosa, jo feia memòria del temps en què al centre de Cardedeu es podia aparcar a tot arreu i el cotxe formava part del mobiliari urbà, com si fos una farola, un banc o una font. Recordo que els cotxes entraven dins la mateixa plaça de l’Església, les aceres eren molt estretes. Tot això o no ho hem viscut o ho hem oblidat, però no fa pas tant de temps que succeïa, a Cardedeu com als pobles del voltant, a Granollers, a Barcelona, als centres d’altres ciutats. «Al pàrquing del centre no hi havia lloc i he hagut de donar vàries voltes, al final he pogut trobar un forat a la zona vermella del Mercat Municipal!», insistia. Es va apropar un gosset, jo li vaig acariciar el cap mentre ell (o ella?) remenava la cua. El meu amic estava massa enfadat com per a què jo pogués entrar dins el seu monòleg sobre mobilitat, espai públic i problemes d’aparcament del vehicle privat. I no hi vaig entrar. Vaig constatar que l’emprenyada li va durar el que va donar de si la cervesa. Llavors vam demanar una altra cervesa i vam canviar de tema. I com que no teníem fred malgrat ser hivern i hi estàvem molt a gust, vam demanar uns bocates i vam sopar allà mateix, en una plaça que s’havia fet més gran per als veïns. Asseguts en la terrassa d’un bar on abans hi havia hagut una filera de cotxes aparcats.

Be the first to comment on "169 Car Runner"

Leave a comment

Your email address will not be published.


*