172 Darrere el taulell Anna Toledo de DOS

171 darrera el taulell dos P4180604

El NAS núm. 171 – maig 2017 –

Anna Toledo: “A mi em captiven coses que em passen mentre treballo, no sóc de les que agafa un llapis i un paper”

Ella és DOS, el taller de joieria que hi ha a la plaça Sant Joan on a més de poder sortir amb peces úniques creades per ella podeu aprendre a fer-les

Per Núria Aymerich

Uns miralls de quan era una perruqueria, una pissarra farcida d’anotacions, dibuixos i números i unes taules plenes d’eines amb una làmpada cadascuna que defineixen que estem en un taller, i en una d’elles, asseguda i concentrada, l’Anna Toledo.

Quan he entrat a DOS he constatat que no ens coneixíem de res. Però en pocs minuts m’he sentit molt a gust. L’Anna és franca, senzilla, natural i té molt bon humor. Hem estat xerrant una hora i mitja i m’ha fet sentir francament bé.

Com arribes fins aquí?

Fa 25 anys que aterro a Cardedeu per una amistat, l’Enric Umbert, joier també. Vam estudiar junts a La Massana i quan fèiem treballs ell baixava a Barcelona i a mi em semblava que venia de la lluna. Un dia em va dir: “Mira Anna, estic fart de baixar jo, vine un dia tu”. I quan vaig baixar del tren, vaig veure la granja Viader, els voltants… i vaig dir: “Vindré a viure aquí”. No estava ni casada aleshores! Així que quan més tard vaig trobar al meu home li vaig dir: “Mira, anirem a viure a Cardedeu”, li vaig ensenyar i a ell li va semblar bé. Primer vam viure dos anys a Barcelona, però de seguida vam venir aquí. Vaig pensar que era el lloc més bonic del món. I encara ho penso.

Com a negoci, he pul·lulat per molts llocs. He estat a Barcelona i l’últim el vaig tenir a Granollers. I justament avui fa 1 any que he obert a Cardedeu.

Però DOS ja existia?

No, jo he estat amb d’altres socis amb d’altres noms mentre que DOS és molt personal, un repte meu. Dos és el meu número preferit. Jo aposto al 2, DOS és la meva aposta personal del número que m’ha acompanyat en moltes ocasions, tinc dos fills bessons, sóc bessona, vaig néixer al 62, el dos és parell, jo sóc molt equilibrada… és el meu número de referència, és com una aposta personal.

Quina valoració fas d’aquest primer any?

Molt feliç. Molt. Com unes pasqües. Sóc una enamorada d’aquest ofici. I després la part del negoci… jo sóc l’antítesi dels negocis. Ni l’entenc, ni el sé portar, ni sóc negociant, ni… ja he desistit. Si el negoci vol anar, ja anirà i sinó doncs no. Jo no en sé. Sóc el pitjor del negoci. Si vols que t’enfonsi un, contracta’m.  No funciona amb la meva feina, no quadra… jo sóc molt bona operària, creativa, però això dels IRPF’s, lloguers, impostos… no.

Doncs explica’m per què ho muntes?

Perquè porto 30 anys amb això, i ara ja veig com funciona, tinc una clientela, puc mantenir-me com a negoci i la meva feina és el que m’omple. Intento no arruïnar-me. A tots els autònoms ens passa el mateix, hem de lidiar amb tot això.

171 darrera el taulell dos M9320Què és DOS?

És un taller de joieria artesà. 100% artesà. Els tallers de joieria no els veureu en lloc, solen estar amagats, per por a moltes coses ja que abans es bellugaven molts diners, perquè el material és car, i estan amagats en pisos petits, tret és clar de les grans indústries, però aquest és un món que desconec. Jo vaig pensar que és un ofici bonic, que s’havia de compartir, que no s’ha de tenir por, ara tampoc es treballa amb els materials que es treballaven abans… Els oficis s’estan perdent, així que, aquí, a peu de carrer, ho pots compartir.

Dissenyes per a altres?

No, mira, nosaltres toquem tres àmbits. D’una banda fem compustures, és a dir, arranjaments. Ve algú i et diu: “Mira que se m’ha quedat petit”, o “aquesta peça era de la iaia i volem fer un record per a les tres nenes”, o també renovem materials, o fem peces per encàrrec, és a dir, vens i em dius que tens una amiga que fa anys i entre un grup li voleu fer un regal i m’expliques una mica com és ella, què li agrada… i em dius que teniu un pressupost determinat i ho fem. Una peça única, per a ella.

Peça única…

Si, la gent es pensa que “peça única” és molt cara i no té per què ser-ho ja que quan tu vens em dius els pressupost i farem la teva peça única amb el teu pressupost. Pot ser 50 euros o pot ser 5000! Amb el que tenim, farem. És una feina creativa. Jo crec amb la joieria des del punt de vista de les emocions. És a dir, trobar la peça adequada a la persona, que li expliqui una història, que portis una peça perquè te l’estimes, perquè sents alguna cosa per ella, perquè et dóna bon rotllo, és un complement teu, no pel valor econòmic sinó pel valor emocional, pel que transmet, equilibri, pau, el que et diu….

Com decideixes ser joiera?

Ben bé no ho sé. Potser, només potser, perquè la meva família és del ram de la metal•lúrgia, industrial tipus alumini, i aquest és un món molt masculí en què jo no tenia cabuda. Jo era hàbil i creativa i em vaig apuntar a La Massana i el primer any et deixen tastar entre quatre o cinc oficis i vaig escollir joieria potser perquè havia vist treballar el metall a casa, i el fet de no haver pogut accedir a aquell món, suposo que em vaig agafar al més similar, però fet a la meva mida. Jo crec que l’ofici em va triar a mi. Jo vaig anar a l’escola d’arts i oficis perquè sabia que era el meu lloc, ja de petita feia cosetes i em venia molt de gust, però no sabia ni que existia la joieria ni m’interessava.

I a mi em costa molt portar res de joieria. A vegades em faig alguna cosa concreta per un dia concret i l’endemà la fonc. És efímer, fas una cosa que val per a un moment i ja està. Ha dit el que havia de dir, i punt.

171 darrera el taulell dos P4180598Però és una creació teva!

Bah, no. Res és per a tota la vida. Això és una camama. La frase “una joya es para siempre” ens ha fet molt mal. És un error. Hem fet peces de paper que han durat el que havien de durar. Hi ha peces que potser només han de durar tres setmanes, o tres mesos, o d’altres que potser les guardes com qui guarda una rosa que l’asseques…

És el concepte estandaritzat d’un aparador, on hi ha unes peces que ha fet un fabricant a dojo sense saber qui és el destinatari i tu esculls una en concret i la compres. Jo no ho entenc així. És una peça que en un moment determinat té molt de significat però que després potser la trobes obsoleta i la refem. Per què t’has de casar amb la peça?

A mi em faria pena desfer-me’n

Depèn. Si li tens molt carinyo, doncs val. Però mira, per exemple, una noia que té una joia que li va regalar el seu xicot amb el que es va casar i que anys més tard es van separar. Ara ja no li té afecte ni li diu res la peça, l’ha de continuar tenint? Doncs no. Li transformes. I li dónes una altra vida. La vida s’ha transformat, la vida evoluciona, nosaltres evolucionem i les peces també han d’evolucionar amb nosaltres. O no, és clar, també n’hi ha que no volem canviar.

Tornem a La Massana. Quan acabes ets molt jove i….?

Doncs som tres amics, l’Enric, la Maria i jo que ens posem a fer peces per joieries que aleshores funcionaven molt bé, amb joieria contemporània. Eren les primeres que sortien a veure el que es feia a Europa, de joieria conceptual, sobretot a Alemanya, i comencen a importar. A l’escola ens ensenyen una mica a fer aquest tipus de joies, els conceptes, a canviar una mica la manera de veure les coses, i fem peces úniques per aquestes joieries que, per cert, ara ja quasi no en queden. Ara el que està de moda és menjar fora i viatjar. Abans s’ho gastaven en joies i ara s’ho gasten en un restaurant per provar coses…

Així entenc que jo vinc, et porto el material, un anell que no faig servir per exemple, i tu fas una altra joia… Haig de confiar molt en tu!

No! És més fàcil del que sembla. Tu m’expliques, jo rebo, jo penso, dibuixem, parlem, fins i tot puc fer-te una maqueta en metall… si al final no és el que volem, tornem a començar. Ha de sortir el que volem, tu i jo. Ho hem de trobar. És com un vestit de prova. T’ha de quedar com un guant. No és tan ràpid… o depèn, perquè a vegades es veu molt bé. És divertit perquè t’impliques. Com si vols venir i intervenir! Tot és possible.

Però jo, com a clienta, d’artista no tinc res i no sé…

Hi ha coses que me les has de dir. Primer m’explicaràs què vols, si un anell, un penjoll, un fermall… o potser no! Em diràs, mira Anna, vull una cosa geomètrica, o asimètrica, o orgànica o no…

Orgànica?

Amb forma de flor, o de planta o tipus crosta d’un arbre o…

Quin tipus de client hi ha més, el que et deixa decidir a tu o el que t’ho dóna tot mastegat?

Hi ha de tot. M’agraden les propostes. També m’agrada el “tu mateixa” però necessito que m’acotin. Per exemple, la forma, el material, el pressupost…

Quins materials?

Materials base, plata i or, però més plata perquè l’or està pels núvols. O coure, bronze.. i podem afegir metacrilats, teles, pedres precioses o no, jo tinc treballs fets amb pedres de la platja, o fusta, tot!

I si vinc m’ensenyaràs un catàleg perquè pugui fer-me una idea?

Tinc quatre peces que vaig fent per pur plaer i veus l’estil. Però si ve algú que prefereix una altra cosa, jo ho faig, perquè l’important és que se senti bé amb ella, no que quedi guardada en un calaix. I puc afegir tela, o seda…

Tela també?

Sí, i tant! Potser em vens amb un botó amb un tros de la bata del teu fill i em dius que en vols fer alguna cosa… Tot és molt emocionant. Aquí està la immensitat.

El cos ha de suportar el que tu has fet. I és xulu perquè es belluga. No està estàtic en un lloc, sinó que la persona porta allò que has fet. La persona és una galeria “andante”. Per tant hi ha pesos, mides… l’ha de portar algú i estàs limitat per això: unes arracades massa grosses que pesen massa i són incòmodes, un anell massa gran i quan poses la mà a la butxaca pots fer-te mal… Les peces han de ser funcionals però per altra banda és bonic perquè van pel carrer i es veuen.

Les teves clientes són dones, no?

La majoria. Però també venen homes a encarregar per a les seves dones, per un aniversari, per commemorar alguna cosa… però som les dones que en fem ús. Són elles les que venen amb els temes familiars, amb les joies de la família que es volen reconvertir…

Pressupost. Potser no vinc perquè em fa vergonya el meu pressupost. Quin és el mínim?

El que sigui. Home, 1 euro no, però jo he fet moltes coses de 30, 50… i també faig de 700, és clar. I potser el més habitual siguin uns 100 o 150… és molt important el material, perquè l’or és molt car, així que miro de proposar plata i donar un bany… perquè a vegades fa mal donar segons quin pressupost… No m’agrada gens donar preus. Ho passo fatal, pateixo molt. És horrible. I sempre em justifico. Fatal.

Quant temps hi ets aquí?

M’he fet un horari bastant a la meva mida. Jo sóc molt germànica. No sóc puntual, sinó que arribo una hora abans. I ara estic canviant. Si hi sóc, hi sóc. Haig d’anar a Barcelona a gravar, a comprar material, perquè tot està a Barcelona. I m’he relaxat amb els horaris. Excepte quan faig cursos que estic aquí com un rellotge. Però normalment hi sóc. Tothom em troba.

Quant temps estàs per fer una peça?

De mitjana 4 hores, però una puc estar 15 hores i una altra 2. Sóc molt cabuda i fins que no aconsegueixo el que vull…

Les teves peces són úniques. Tens fotografies almenys?

En tinc algunes, però no totes. Potser tinc un 40% del que he fet. Ara fas la foto amb el mòbil i és fàcil, però abans no. I fa gràcia quan ve alguna dona amb una peça que vas fer fa molt i et fa il·lusió tornar-la a veure, o vergonya! perquè la vas fer en una altra època… És com posar-te uns pantalons de campana avui…

Així els teus clients són de tota la vida…

Jo sempre m’he fet responsable de la peça que he fet i la gent em va seguint. Tinc clients de Granollers, La Garriga, Cardedeu…

Fa com pena perdre la teva creació… un pintor tornarà a veure el seu quadre…

És que no és tan important. No fem res tan important, o és tan important com la senyora que cus unes cortines, o un senyor que fa unes botifarres o un arquitecte que fa una casa. A mi m’agraden molt les sabates i penso quina passada el senyor que les fa. I si considero algú important són aquelles persones que estan en un laboratori i descobreixen remeis per a alguna malaltia.

Està hipervalorat això de ser artista… i jo no sóc artista, que jo sóc artesana. Els artistes ens veuen als artesans… és com si ells fossin les pedres precioses i els artesans som la semi-preciosa. Ho trobo tan ridícul, encasellar a la gent…. No he volgut entrar mai en aquest “tinglado”…

Tu signes les obres?

No, mai. És un toc vanitós… Per mi no és tan important el que faig… tot és molt més fàcil. Prou sort tinc de poder fer el que m’agrada i en tot cas és la gent qui t’hauria de posar les medalles, no tu. Jo sóc feliç amb el que faig i vull la comunicació amb la gent, compartir en els cursos el que faig  i no hi ha tan glamur ni xorrada darrera d’això.

171 darrera el taulell dos P4180609Quins cursos fas?

Ve gent que no ha agafat una eina en la seva vida i ve a aprendre a fer les seves joies. Pots venir sabent alguna cosa o res de res. La gent ho vol fer per afició, per fer alguna cosa amb les seves mans, per trobar-se amb d’altra gent perquè aquí es xerra mentre es treballa, tinc alumnes homes i dones, joves i grans, gent de tots els perfils professionals… Aquí desconnecten, fan alguna cosa creativa, s’ho passen bé… I evidentment allò que fan després serveix per fer un regal per Nadal, per la dona, per la neboda…

Què val el curs?

Són 90€, 12 hores al mes. Jo poso les eines i la gent porta els materials i jo els aconsello on aconseguir-los.

Com us inspireu?

Això és una cosa important. La creativitat. Jo no miro res a internet per no contaminar-me, perquè sempre et pot quedar alguna cosa i a mi m’agrada ser original i fidel al que jo vull i sóc. La creativitat no s’ensenya, a la gent li pots ensenyar l’habilitat i la tècnica, però com s’ensenya la creativitat? La gent mira blogs, venen i et diuen: “Vull fer això” i jo els haig de dir “Com aquesta no, serà inspirada en aquesta”. I això costa. Però mica en mica anem empenyent i aconseguim coses molt xules.

Però ja tens molts alumnes?

Vam començar a Granollers perquè la gent ens ho va demanar. Jo no tenia pretensió d’ensenyar. Ni tan sols sabia que en sabia. La gent entrava i deia “què fareu cursos”? i quan ja portaven vàries persones entrant i preguntant, vam pensar, doncs potser que ho muntem.  I així vam començar. I aleshores va ser quan em vaig adonar que en sabia, quan per explicar fer una peça jo agafava l’eina i deia “Mira, això, aquí, agafes i fas…” i la gent em deia “Ei, ei, que no he vist res!” i jo els contestava “Però si és una llima…” i aleshores em vaig adonar de quanta experiència tenia per l’habilitat amb què feia les coses que els meus alumnes no podien, d’entrada, fer.  Així que veus que certament amb els anys has après molt.

Aquí venen alumnes que ja venien a Granollers, faig tres dies cursos, de fet tinc cinc grups de gent diferent. La gent s’ha enganxat. N’hi ha que porten set anys venint! Hi ha gent que diuen que si tornès a néixer serien joiers. Quina il·lusió.

Però has de ser molt meticulós per fer joieria, no?

Què va. No. Tinc alumnes de tot. Ve una alumna que és discapacitada psíquica i molt bé. I li va molt bé venir. Va al seu ritme i és tan feliç! És terapèutic també.  

La veritat és que m’estranya veure que no portes cap joia, ni penjolls, ni arracades, ni…

Mai. No ho necessito. Ara porto aquest fermall perquè la roba no se m’obri però no en porto mai. Jo no necessito portar joies. No sé fer-me una joia per mi, no sé què vull perquè crec que no ho necessito.

171 darrera el taulell dos P4180601Hi ha gent que ho necessita?

I tant! Hi ha gent que m’ha dit “No puc sortir al carrer sense arracades, em trobo despullada” i ho entenc. O “Això se m’ha trencat i arregla-m’ho d’avui per demà perquè no puc anar sense ell”. Jo de moment no tinc la necessitat. I quan me la poso és perquè vull “fardar”, de aquí estoy yo. No per poderío, sinó per estètica. Ara, ja et dic, si porto una peça, la veus abans a ella que a mi, perquè conceptualment goso posar-me coses que altres no es posarien. Això em fa diferent. És el meu punt de vanitat. És com fer l’actuació, sóc la joiera major del reino i estic aquí un ratito y me voy. No és “xuleria” però vull dir: mireu on es pot arribar sinó tinguéssim acotacions, ni vergonyes.

Com et defineixes com a creativa?

Sóc geomètrica. Molt cabuda, tot ha de ser com ha de ser. Estic intentant alliberar-me de tot això, de les obligacions que m’autoimposo. M’estic com relaxant en la vida, de fet en tot, en els horaris, en la vida i és com que m’agrada experimentar amb coses més barroeres tot i que controlades. I també hi ha èpoques, i els materials que disposes en cada moment. I també faig moltes coses que no van enlloc, que acaben foses per tornar a començar…

Com t’inspires?

Doncs no ho sé. No t’inspires.

Vull dir, si algú ve i et diu que li facis una peça…

Mira, per això tinc un “sisè sentit”. Tu m’estàs parlant i jo veig la peça. Tal com estem parlant, estic creant. Ho veig. Potser alguna vegada m’equivoco… poques. Però no és “crear”. Mentre fas una peça, veus un gest d’un fil i dius “Com m’agrada!”, i després faig tres peces lliure perquè aquell gest casual m’ha proporcionat un tema a desenvolupar. I a vegades funciona i a vegades no. És el fruit de fer estructures, mentre treballes passen coses i veus alguna cosa que…, una cantonada, un fil…  És la feina el que et porta a veure coses que no busques. A vegades buscant no trobes. A mi sempre em passen coses mentre treballo, no sóc de les que agafa un llapis i un paper. Quan intento fer de dissenyadora, em costa. El meu procés és diferent. Treballant em captiven coses que em passen.

Podem venir a comprar peces teves?

Sí, però tinc poqueta cosa. De fet fa un any que estic aquí i he tingut molta feina i arrossegava coses… i com que volia començar aquí des de zero, i fer-ho amb molta calma, doncs estic fent les meves propostes, fent el que vull, quan puc, tinc poc temps.

Projectes de futur?

No tancar.

Home, jo no veig que la cosa pinti així, al contrari! Perquè… com et tracta la gent de Cardedeu?

Ara comencen a venir, perquè és clar, com que no he fet difusió… Visc de la gent anterior, que venen fins aquí. Ara comença a entrar gent i em descobreix.

Se’t veu molt feliç.

Molt. En general sí. Orgullosa de la feina que faig. I contenta. M’emociona la feina i poder-la compartir. Vinc caminant a la feina des de casa i penso: és que no pot ser, què afortunada. I estic en un lloc que m’encanta, vaig tenir molta sort de poder aconseguir aquest local.  Si a més fos negoci, ja seria la òstia.

Be the first to comment on "172 Darrere el taulell Anna Toledo de DOS"

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies