179 L’espai Casino

L’espai Casino

El NAS núm. 179 – febrer 2018 –

Per Josep Jallé

El que queda d’aquell centre social per a estiuejants, vinguts a menys, és una autèntica ruïna. Ruïna consolidada amb la invasió de persones que l’han ocupat per fer activitats, sense cap suport consistent vers la seva sostenibilitat. Ni adequació, ni manteniment ni la més mínima neteja.

Com tot el que no té una propietat organitzada, no es manté sol. Un cop més es constata on porta la incapacitat operativa, municipalment consentida, perquè, tot plegat, és ben perceptible.

Sense que la feina la trobin feta per inversions públiques, és clar, aquesta col·lectivitat ocupacional ha mostrat que no hi ha cap esperit de superació. Tot ha d’estar fet pels altres, àdhuc el manteniment i la conservació; perquè viure còmodament, sense esforçar-se, sembla voler ser un dret adquirit pel sol fet d’haver nascut.

Això ni ha estat, ni és així. Sense esforç, no hi ha progrés i sense ambició no hi ha avenços en les millores socials. Tan antic com l’anar a peu.

Probablement tot plegat caurà en el nores de les accions municipals, no fos cas que l’estabilitat de govern perillés. Però, tombar la vista quan hom passa, tampoc farà millorar aquest racó que podria, adquirit pel municipi als desarrengats socis del Casino, ser un espai adequat per a tot el poble amb activitats que complementin o desconcentrin les de la pista coberta del parc Pompeu Fabra.

Passar per la voravia fa girar el cap per no veure el panorama que presenta, ja només el pati. Veïns i veïnes m’ho comenten com si hom podés fer quelcom per millorar la realitat, per aconseguir, per exemple, que la mirada municipal fos cap endins i hagués actuació que acabi amb aquest lamentable estat. Gràcies, veïns i veïnes, per la vostra… innocència.

Be the first to comment on "179 L’espai Casino"

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada